Amb motiu de la residència que està a punt d’iniciar d’aquí a pocs dies a Madrid —i que ja ha batut tots els rècords abans de començar—, Shakira escrivia la setmana passada una carta a El País en què, entre altres coses, lloava el tarannà generós i acollidor del poble espanyol amb la immigració, especialment amb la llatinoamericana. Contraposant, de manera més o menys velada, les polítiques de deportacions massives de Donald Trump als Estats Units amb la regularització de més d’un milió d’immigrants per part de Pedro Sánchez a Espanya, la colombiana d’arrels catalanes sentenciava: “Aquí […] la immigració llatina no és tolerada, és celebrada. Espanya l’ha abraçada”.
És un text bonic, en què no hi manquen les referències al Macondo de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez; a la seva Barranquilla natal, “on el cor aprèn a bategar al ritme del tambor africà”; o al mestissatge que caracteritza els pobles de l’Amèrica Llatina, personificat en ella mateixa. Shakira presumeix d’orgull llatí i suggereix el terme “llatinitat” en lloc d’“hispanitat” per no deixar fora portuguesos, italians, francesos i brasilers, alhora que reivindica la cultura —i especialment la música— com a antídot contra l’aïllament i la intolerància que caracteritzen els nostres temps.
I jo voldria, des d’aquí, fer una crida, de la manera més humil possible, a tots aquests llatins que hem abraçat amb la generositat que destaca Shakira. Una immigració que, sens dubte, representa no només una aportació fonamental al nostre sistema de pensions, sinó també una oportunitat per renovar la nostra societat i donar un nou impuls a aquesta vella Europa que, en molts sentits, sembla haver perdut la confiança en ella mateixa. Una crida, deia, perquè ells també abracin amb la mateixa generositat i escalfor allò que és, probablement, un dels trets més definidors i imprescindibles de la nostra cultura: la nostra venerada llengua catalana.
El català és molt més que una llengua parlada en un territori. És una part essencial de la història, la cultura i la identitat de Catalunya. Però també pot ser una llengua de futur, oberta a tothom qui vulgui fer-la seva. Per als immigrants llatinoamericans que arriben a Catalunya, aprendre català i fer l’esforç de parlar-lo no hauria de significar renunciar a l’espanyol ni a les pròpies arrels. Al contrari: hauria de significar afegir una nova dimensió a la seva identitat i participar plenament en la societat que els acull.
Perquè fer del català una llengua pròpia també és una manera de trencar barreres, d’ampliar oportunitats laborals i socials i d’establir vincles més profunds amb els veïns, les institucions i la cultura del país. Una llengua sobreviu quan les noves generacions i les persones que arriben de fora decideixen parlar-la, transmetre-la i estimar-la. I si volem que el català no només sobrevisqui, sinó que prosperi, hem d’aconseguir que deixi de ser percebut com una frontera entre “els d’aquí” i “els de fora” i es converteixi en una porta d’entrada a una cultura que qualsevol persona pugui sentir com a pròpia.
Però hi ha una altra raó, potser menys coneguda, per la qual un castellanoparlant no hauria de percebre el català com una llengua completament aliena: el castellà també porta dins seu una petjada profunda del català. El contacte secular entre les dues llengües ha deixat en el castellà centenars de mots d’origen català. La mateixa Generalitat assenyala que la RAE en reconeix al voltant de 350, entre els quals trobem paraules com foraster, paper, granel, cantimplora, capicua, faena, manjar, aguaitar, alioli, butifarra o añorar.
És una constatació lingüística que també pot ser una metàfora poderosa: les llengües no viuen tancades dins de fronteres. Es troben, s’influencien, es presten paraules i es transformen mútuament. El català ha deixat la seva empremta en el castellà, de la mateixa manera que el castellà i les llengües arribades amb les migracions han deixat i continuaran deixant la seva empremta en el català.
Per als castellanoparlants i, especialment, per als immigrants procedents de l’Amèrica Llatina, descobrir aquestes connexions pot ajudar a entendre que aprendre català no significa entrar en un món completament aliè, sinó aprofundir en una cultura que, d’alguna manera, ja forma part de la llengua que molts porten de casa.
I és que, al capdavall, aquest “orgullo latino” del qual parla Shakira —i al qual jo també em sumo— ens pot servir precisament per a reivindicar una idea molt més àmplia: que les cultures no són compartiments estancs. Es toquen, es barregen i es transformen. Fins i tot una paraula tan castellana com orgullo ens ofereix una petita història de contacte entre llengües. El Diccionari català-valencià-balear recull orgull —i les formes antigues ergull i argull— i assenyala, en la seva etimologia, la possibilitat que el català ergull sigui l’origen del castellà orgullo i del portuguès orgulho.
Potser aquesta és, en definitiva, la lliçó que hauríem d’extreure de la reflexió de Shakira: que acollir no significa només obrir les portes de casa nostra, sinó també convidar qui arriba a formar part de la nostra història. I formar-ne part significa conèixer-la, estimar-la i fer-la seva.
Si Espanya ha abraçat la immigració llatinoamericana, com diu Shakira, Catalunya pot fer un pas més: abraçar els qui arriben i convidar-los també a abraçar el català. Perquè una llengua no desapareix només quan deixa de parlar-se. També desapareix quan deixa de ser estimada, transmesa i compartida. I potser el futur del català passa, precisament, perquè un dia algú que va arribar de Colòmbia, del Perú, de l’Argentina, de Veneçuela o de qualsevol altre racó del món pugui dir, amb la mateixa naturalitat que diu “aquesta és la meva casa”: “aquesta també és la meva llengua”.
